Futbol, paella i sant tornem-hi als carrers
POSTED IN General 18 abril 2016
Crònica d’una jornada antirrepressiva a Esplugues en suport a les persones que aniran a judici els pròxims dies 25 i 26 d’abril per una protesta de l’any 2009 contra les penes imposades a opositores al projecte urbanístic pla Caufec.
per Joan Prat a la Directa
Dissabte 16 d’abril es va celebrar a Esplugues de Llobregat una jornada de suport als encausats pels fets ocorreguts el març de 2009, quan prop de 300 persones que protestaven contra el projecte urbanístic conegut com Pla Caufec i les penes multa que arrossegaven moltes activistes contràries a aquest pla urbanístic van entrar al ple municipal de l’Ajuntament d’Esplugues i la policia local va intentar impedir-ho. Com a conseqüència d’aquells fets, vuit veïns aniran a judici els dies 25 i 26 d’abril i s’enfronten a les denúncies de la policia local per atemptat contra l’autoritat, desordres públics i faltes de lesions. Vam passar per aquest municipi per informar del desenvolupament la jornada i vam infiltrar dos redactors en alguns dels equips participants en el Torneig de Futbol Antirrepressiu que va inaugurar la jornada.
“Ni repressió ni depressió” és un dels lemes que ha fet servir el col·lectiu Ni Muts ni a la Gàbia per fer front a aquest darrer judici d’activistes espluguines en defensa de Collserola. I que, millor que un torneig de futbol, per espantar la depressió si les integrants dels equips que hi participen es coneixen gairebé totes de trobar-se a manifestacions, accions, xerrades i concentracions a comissaries i jutjats? Si hi afegim que l’objectiu declarat per l’organització era jugar i passar-s’ho bé i que no hi hauria equip guanyador, ja només faltava la barra oberta des del primer minut, uns comentaristes sense pudor i un àrbitre disfressat de jutge.
Així doncs, a dos quarts d’onze del matí, comencen a arribar les jugadores dels tretze equips que s’han inscrit al torneig a la pista coberta del Parc d’en Pou d’en Fèlix. La gent de Ni Muts ni a la Gàbia ja hi són des de primera hora amb tot preparat per rebre les assistents i fent el que millor saben fer: penjar pancartes gegants per tota la zona on es desenvoluparà la jornada. Com la majoria de participants troben el nom massa llarg, al final es queda en ‘patxanga antirrepre’; és més curt i així ens entenem totes. El segon escull que han de superar les organitzadores és que la majoria d’equips porten samarretes negres; coses que passen quan organitzes un torneig de futbol amb la gent dels moviments socials a Barcelona i rodalia. Però les organitzadores ja havien previst aquesta casuística i porten unes quantes armilles de color taronja, que les participants es resignen a posar-se, doncs tapen les serigrafies reivindicatives de les seves samarretes.
La majoria dels equips són locals però també trobem una representació d’equips de Cornellà, del Prat de Llobregat, de l’Hospitalet de Llobregat, de Sant Just Desvern i del Maresme Tropikal, secció Premià de Mar. Poc abans de les onze es fa el sorteig i la lectura de regles bàsiques. Les normes són molt senzilles: partits de 10 minuts o qui marqui tres gols fa fora l’altre equip i es queda a la pista, i encara així “si algun equip es fa molt fatigant perquè no para d’eliminar a altres, el fem fora de manera consensuada i prou”, ens diu un dels àrbitres, disfressat de jutge, que més tard el veurem també jugant amb un dels equips. Està clar que, si el sistema en moltes ocasions posa en entredit la separació de poders, aquesta gent d’Esplugues encara hi creu menys.
“Gol a la repressió”
Arrenca el primer partit, el xivarri a la graderia i el tràfec de llaunes de cervesa d’una part de les participants que comencen el vermut abans d’hora. Cap al tercer partit surt l’equip Rayo Korneliano que té un dels nostres redactors infiltrats. El partit s’acaba perdent miserablement contra el SanPere per tres a zero, però s’ha de dir en defensa dels de Cornellà que el porter tenia una fissura a la costella i el nostre redactor va estavellar una pilota contra el pal, moment en què es va arrencar un massiu “uuuuiiii!!!” per part de l’afició. Els partits es van succeint l’un a l’altre a un ritme trepidant. Dos gossos protagonitzen una invasió del terreny de joc quan busquen el seu amo, que en aquell moment està jugant a la pista.
La sorpresa de la jornada la dona l’equip de la Plataforma Pedro Álvarez quan, de sobte, veiem que juntament amb alguns dels seus activistes clàssics surten al camp de futbol uns nois abillats amb samarretes d’equips de futbol sud-americans que estableixen la seva hegemonia al terreny joc. “A veure qui guanya ara a aquests” se sent des de la graderia. Finalment arriba el torn del FC Amputaos format per algunes de les persones citades a judici el 25 i 26 d’aquest mes, i on tenim un altre redactor infiltrat per no perdre cap detall de l’esdeveniment. Comença el primer partit amb un gol de l’equip que representa la banqueta dels acusats al torneig al cap de pocs segons de començar. “Gol a la repressió” crida un jutge-jugador i ara speaker. El partit continua amb algunes jugades èpiques que acabaran sent comentades durant el vermut.
Finalment, la costellada antirrepre acaba de la millor de les maneres: amb un massiu partit de totes contra totes al millor estil de pati d’escola on inicialment l’equip dels encausats s’enfronta al del seu mateix grup de suport. Des de megafonia s’informa que qui vulgui jugar contra els encausats pot entrar a la pista. Quan l’equip contrari supera la trentena de jugadores, els encausats fan una crida a sumar reforços i a partir d’aquí, per cada deu jugadores en contra, els encausats aconsegueixen una pel seu equip. A partir d’ara la tècnica individual desapareix i allunyar la pilota de la mateixa porteria es converteix en l’obsessió de les dues defenses. Acaba així el torneig, sense equips vençuts, amb premi d’honor a Juanjo Álvarez, per la seva lluita contra la repressió i els abusos de poder, un vermut col·lectiu, amb els genolls, turmells i cames de totes les participants sencers i sense que cap pilota hagi acabat dins de les paelles que les membres de la cooperativa agroecològica PACA i l’escola lliure La Pinya estan cuinant amb molta cura a pocs metres del camp de futbol. Això era el més important. Mentrestant, el cantautor i showman El Sobrino del Diablo amenitza el vermut i fa cantar petites i grans les tornades de les seves lletres satíriques a l’espera dels plats de paella i fideuà amb ingredients ecològics i de proximitat.
Torn de tarda
Un cop es reposen forces amb la paella i fideuà popular toca anar a estirar les cames. A les cinc de la tarda s’ha convocat un Cercavila repressiu (sic) a la plaça de l’Ajuntament d’Esplugues. La plaça del poble, la mateixa plaça on dotzenes de vegades s’havien concentrat les veïnes oposades al pla Caufec per desenvolupar multitud d’actes, des dels més purament informatius fins als més actius, amb bidons de ciment a les portes del consistori o braços encadenats al balcó del mateix. En aquesta ocasió no podia faltar una pancarta gegant penjada entre dos arbres a sis metres d’alçada, música, perruques i disfresses d’alguns dels dotze agents que estan citats a declarar els pròxims 25 i 26 d’abril i també algun dels cinc que reclamen indemnitzacions per les suposades lesions des de fa set anys. I per si faltava algú, també hi ha un casament que coincideix amb la convocatòria, que li dóna més color a la concentració de protesta.
Arrenca la cercavila i unes 400 persones es dirigeixen pel camí més recte cap a la comissaria de la Policia Local. Res del que ens havia acostumat la gent d’Esplugues amb el seu costum de recórrer tots els barris del poble cada cop que hi havia una manifestació. Això si, l’inventari habitual d’elements que no poden faltar a una manifestació convocada per Ni Muts ni a la Gàbia es respecta fil per randa: pancartes, xiulets, cartells, cap pintada, cap vidre trencat. Aquest cop, no trobem cap policia uniformat, només detectem tres mossos sense uniforme i, com a novetat uns bitllets que es van repartint i enganxant per tot arreu amb la cara de l’alcaldessa Pilar Diaz —més coneguda als àmbits contestataris espluguins pel malnom de Pilarín.
Ni Muts ni a la Gàbia denuncia que aquest judici tindrà lloc perquè cinc policies volen cobrar dels veïns encausats 5.050 euros en concepte d’indemnitzacions. Aquests havien arribat a un acord amb Fiscalia pel qual acceptaven els delictes de desordres públics si es retiraven els d’atemptat contra l’autoritat, però els cinc agents segueixen reclamant per les suposades lesions. Malgrat la presumpció de veracitat que té la policia davant un procés judicial, en totes les anteriors ocasions des de 2004 en què veïns d’Esplugues han afrontat un judici per atemptar contra l’autoritat han estat absolts. L’estratègia de lluita per defensar la muntanya sempre s’ha basat en la desobediència no violenta i mai cap acusació ha presentat cap prova fefaent en contra d’aquesta línia d’acció.
En una hora s’arriba al davant de la comissaria i fins i tot ha donat temps a fer un escarni al bar de Maribel Fernández, exregidora d’Urbanisme a Esplugues pel PSC als anys daurats de l’imperi del totxo. La manifestació continua i ens trobem amb un fet insòlit: la Policia Local ha muntat una barricada amb tanques per tal d’impedir l’accés a la comissaria. Dies abans, el cos de Mossos d’Esquadra havia assessorat als uniformats locals sobre com procedir en manifestacions d’aquest tipus.
Un cop allà davant es procedeix a enumerar els suposats danys que reclama l’Ajuntament d’Esplugues en el proper judici; entre ells, una ràdio portàtil, tres caçadores o dues gorres de policia. Quan arriba el torn a les indemnitzacions que reclamen els agents, dotzenes de manifestants llencen els bitllets a les portes de la comissaria.
Acabada la manifestació toca tornar cap a casa. Sembla que l’objectiu dels encausats i les persones que els donen suport s’han complert: tornar a portar el rebuig a l’especulació immobiliària i la repressió als sectors dissidents de la població als carrers, però també tenir un moment per compartir i trobar-se amb l’entorn solidari d’una manera distesa pocs dies abans d’enfrontar-se a un difícil tràngol. L’endemà arriben els cruiximents i ens alegrem que, com a mínim, per acabar d’escriure la crònica i enviar-la a redacció no ens cal moure’ns d’una cadira.
