27 anys de presó, 600 dies de pena multa o prop de deu mil euros i una indemnització de prop de 5.700 euros per oposar-se al ciment físic i mental dels especuladors que ens depreden el territori i la vida. Darrere les xifres, la literatura policial, la complicitat de la classe política, les vides de sis activistes i tot el seu entorn sacsejades per la urpa repressiva del poder que tem el contrapoder que som, i ens administra la por i el càstig per via judicial i institucional per seguir apuntalant els seus privilegis. Una seqüència que coneixen, coneixem prou bé les que defensem el territori, els barris i la vida lluny de la depredació del capital i posem el cos en la desobediència, en l’acció directa. Malgrat tot, cada procés repressiu activa el millor del que som: comunitat i inteligència col·lectiva de la que es desplega quan practiquem la tendresa de la solidaritat per apartar l’ombra amenaçadora de les reixes i la pena de multes i presons de les nostres vides.
Criminalització i condemna a l’antifeixisme, un camí d’aprenentatge
Aquest octubre que acaba amb el nefast judici de les companyes activistes contra el Pla Caufec, es compleixen 15 anys exactes de la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1999, convocada per la Plataforma Antifeixista de Barcelona per segon any consecutiu i per oposar-se a l’acte que els feixistes fan des de l’any 1983 a Barcelona, amb motiu del malanomenat dia de la hispanitat – i la connivència de les institucions -i que aleshores es realitzava a la Plaça dels Països Catalans, al bell mig de Sants. 26 persones (vuit menors d’edat) vàrem ser detingudes durant la manifestació i en les hores posteriors, i 14 d’elles varen entrar a la presó durant sis dies, en el que va ser el primer empresonament en preventiva després d’una manifestació des de l’etapa de la transacció a la democràcia (llevat dels empresonaments posteriors a la manifestació contra la Expo del 92). Començà una mobilització sostinguda, amb marxes a les presons de dones de Wad Ras i de la Trinitat, on havien tancat als i les companyes, que culminà amb una manifestació de deu mil persones demanant-ne l’absolució i la llibertat sense càrrecs el 23 d’octubre del 99, un dia després de alliberessin els i les antifeixistes preses. El 3 de febrer de 2.000 una multitud solidària omplia les Cotxeres de Sants al Festival de suport als i les detingudes: fou la primera de moltes, innombrables activitats per aconseguir diners per pagar la defensa judicial de totes les detingudes, articulades en una assemblea que aplegava també a persones solidàries i no imputades al procés judicial.
Dècades bastint xarxa front la por i la repressió
Mentre passaven els anys, l’Ajuntament de Barcelona i la Delegació de Govern continuaven autoritzant l’acte feixista (que l’any 2.000 es va traslladar a la Plaça Sant Jordi de Montjuic , on es realitza des d’aleshores), se succeïen les mobilitzacions contra l’acte i les detencions d’antifeixistes: set persones (menors d’edat) el 2001, 29 el 2002…i el procés judicial contra els i les detingudes del 120 del 99 seguia avançant,amb la solidaritat tendra de moltíssimes persones i organitzacions que ens acompanyaven en el camí, entre ells MAPAFS (Mares i Pares Afectats pels Fets de Sants) , composada majorment per mares i pares dels i les detingudes, que es varen polititzar i comprometre moltíssim en el procés: el gener de 2003, a la sala del judici a l’Audiència Provincial de Barcelona, que durà prop d’una setmana; amb la punyent notícia de la condemna, que va arribar el 2004, amb penes de 34 anys de presó i 18.480 euros de multa a les 18 persones condemnades. La sentència comportava l’ingrés a presó directe i imminent d’un dels acusats, condemnat a 4 anys de presó, i l’amenaça d’empresonament de 17 persones si no pagaven les multes. A la sentència, la jutgessa reproduïa íntegrament parts de l’atestat policial d’aquell dia i es basava únicament en el testimoni oral de més de 30 policies antiavalots i de la Brigada d’Informació. L’Assemblea de Suport als i les represaliades va llançar una campanya per demanar-ne l’indulti i el desenllaç judicial va quedar en suspens durant anys, mentre els diferents jutjats executoris de la condemna de cadascun dels i les detingudes anaven sobreseint la sentència, com va passar en el meu cas, o notificant la prescripció perquè havien passat més de cinc anys de la condemna, com els va succeïr a altres companys.
En total, onze anys de camí, d’aprenentatge, de veure l’efecte deglutidor de la formigonera repressiva, de guarir-nos amb la solidaritat de tants i tantes companyes i organitzacions d’arreu de Catalunya i de l’estat, amb els que seguirem construint comunitat, autogestió, horitzontalitat i contrapoder ; afrontant nous-vells episodis repressius i dotant-nos d’eines de defensa judicial, psicosocial, comunitària, de la mà d’iniciatives com Suport Antirrepressiu, Alerta Solidària, Rescat; aprenent sobre la fi i els efectes de la repressió institucional i com afrontar-la juntes, amb tallers per treballar la por i la confiança com els de Desobedientes, amb la mà i l’espatlla amiga de tantes persones estimades amb les que seguim construint i transformant amb la tendresa a la mirada i la memòria present.
La repressió colpeja, espanta, sacseja, pot trencar i trenca vides, però la comunitat les recomposa amb tenacitat resilient i intel·ligent, suport material i emocional, com ens ensenyen les indígenes guatemalenques, les Madres de la Plaza de Mayo i altres lluitadores argentines, els i les companyes basques, les sobrevivents als quaranta anys de nacionalcatolicisme… com hem après a cops d’encerts, errors, contrapoder i amor col·lectiu del que sosté i mou la humanitat que som. Per això els i les del Caufec guanyaran, ja han guanyat en la legitimitat del carrer que vol fora de Collserola el ciment i els especuladors Sacresa, guanyen cada cop que es posen el nas i la perruca de pallasso i es pinten el somriure de colors per espantar la por i el gris de l’asfalt, quan desafien el terror que ens vol sols i soles, atomitzades i espantades. I ens tindran al costat, perquè podríem ser jo, tu, nosaltres. De fet, ho són, perquè si les toquen és per ferir de mort tot el que som juntes.
Defensar el territori no és cap delicte!!! Tot el suport a la gent del Caufec!!!!
