El rossinyol

POSTED IN Solidaritat, Textos 26 octubre 2014

Versió lliure del conte de H.C Andersen per a explicar als més petits de la casa les reivindicacions del moviment NI MUTS NI A LA GÀBIA

Roger Cònsul

narrador

Fa molts i molts anys, vivia a la Xina, l’Emperador més poderós de tots els emperadors que han existit mai. Aquest Emperador tenia de tot i en molta quantitat. Tenia més de 100 boscos, les muntanyes més altes del món, 30.000 piscines i llacs, tenia mars, deserts i oceans, tenia 80 palaus amb jardins, tenia les ciutats més grans del planeta…

Però aquest Emperador que tenia tant de tot no sabia que la cosa més meravellosa de totes també vivia al seu reialme. De fet l’Emperador no sabia ni que existia. Sabeu què era aquesta cosa tan meravellosa? Era un petit ocell, antic, antic…: un rossinyol que diuen que piulava i cantava com els àngels! Com els àngels, sí! Es veu que quan els àngels vivien a la terra, li van ensenyar els seus cants. I ja sabeu que els àngels només canten la veritat. I la veritat sempre és meravellosa.

Doncs bé, l’Emperador no ho sabia, però un dia ho va saber i acte seguit va ordenar als seus ministres que busquessin l’ocell per tot arreu i el portessin a palau. L’Emperador volia aquell rossinyol fos com fos, costés el que costés. I va dir als seus ministres que si no el trobaven els tallaria el cap.

Els ministres van començar a buscar. Van utilitzar l’exèrcit però els soldats feien tan soroll que només trobaven vaques, ovelles, grills i granotes. Llavors els ministres van parlar amb la gent més rica del reialme, els banquers. Oferien grans recompenses a la gent si trobaven el rossinyol. Però els diners també feien massa soroll. Van parlar amb les televisions i les ràdios perquè fessin grans crides pel país, però aquestes també feien massa soroll. En resum, que van passar mesos i mesos i els ministres no trobaven l’ocellet. No sabien que per poder-lo trobar s’havia de fer silenci.

Finalment, un dia que s’havien aturat a descansar a prop d’una cabana enmig d’un bosc, desesperats, assedegats i cansats, els ministres van callar. Per primera vegada a la vida els ministres no parlaven i feien silenci! Va ser llavors que el van sentir. L’ocellet cantava i cantava veritats com les dels àngels. Cantava que els arbres són necessaris per viure i respirar, que l’aigua dels rius ha d’estar neta i córrer lliure; que les pedres expliquen històries, que la molsa és la catifa més suau… Els ministres es van acostar al rossinyol i li van preguntar si voldria cantar per l’Emperador, i l’ocellet, sempre content, sempre amb un somriure al bec, els va dir que sí.

Els ministres van portar l’ocell davant l’Emperador, i quan va començar a cantar, semblava que el terra del palau tremolés. Era com si les arrels de tots els arbres tallats del món volguessin sortir de sota terra per trencar el ciment d’aquell palau i saludar el cantaire. L’Emperador no havia sentit res semblant en tota la seva vida. La cançó del rossinyol era tan meravellosa, tan plena de veritats incontestables que li feia por.

Trasbalsat per aquelles notes i plorant de ràbia perquè ni els millors músics de l’imperi podien igualar la bellesa d’aquelles cançons, l’Emperador va decidir que aquella música era perillosa. No era bo que s’escampés pel país i que tots els homes i les dones sabessin les veritats que aquell ocell pregonava. “Els homes i les dones viuran millor si em fan cas a mi! No poden escoltar aquestes cançons” -pensava l’Emperador- “Aquest rossinyol ha de morir!” Però per altra banda, ara que havia sentit aquelles melodies, ja no podia viure sense escoltar-les! Què podia fer?

Finalment va decidir tancar el rossinyol en una gàbia i posar aquesta gàbia al lloc més secret de la seva habitació. D’aquesta manera s’assegurava que ningú més que ell podria sentir el seu cant esplendorós.

Però com podeu pensar, l’ocell no era feliç dins la gàbia i, a poc a poc, el seu cant es va anar apagant i fent més trist. L’Emperador no entenia que no cantés com abans i s’enfadava. S’enfadava molt! El tractava malament, l’amenaçava i el castigava, com feia amb tothom. I el rossinyolet, dins la gàbia, com més anava, més trist estava; i va arribar un dia que va deixar de cantar. L’Emperador, irat, va cobrir la gàbia amb un llençol negre i va prohibir als criats que li donessin de menjar i beure. A més, com que els ministres li havien regalat uns enregistraments en MP3 dels cants de l’ocell, l’Emperador podia escoltar la seva música sempre que volia! No eren el mateix, és cert: no adquirien aquelles brillantors, aquell timbre, aquella poesia nova cada vegada, però quasi! A més, l’MP3 mai estava trist, i només carregant-lo i pitjant un botó, les cançons ja sonaven! Ara bé, reproduir la veritat no és el mateix que dir la veritat…

Va arribar un dia que l’Emperador ja no podia viure sense escoltar la música de l’ocell. L’escoltava cada nit amb el seu MP3 per anar a dormir, i creia que era feliç… I és clar, com que l’Emperador ja tenia la música que volia, a palau tothom es va oblidar del rossinyol de debò, i ningú li donava de menjar ni beure. Un dia, l’ocell es va veure tan prim, tan prim que va pensar que potser passaria entre els barrots. Ho va provar i així va ser. El petit rossinyol va escapar-se de la gàbia, va lliscar per sota el llençol negre, va arribar a terra, i d’allà va volar fins a una finestra oberta i més enllà, cap a l’aire lliure.

D’aquesta fuga de l’ocellet, però, l’Emperador no se’n va assabentar fins al cap de molts mesos, quan un dia, rentant-se les dents, se li va mullar l’MP3 i se li va espatllar. Els ministres no tenien cap més còpia de les cançons i cap electricista ni cap informàtic van poder arreglar l’aparell. L’Emperador s’havia quedat sense aquella música tan extraordinària, i ja hem dit que sense aquella música no podia viure! Així doncs, l’Emperador, sense música, es va posar molt malalt, tant malalt que li va arribar l’hora. De res li van servir els millors metges ni les millors medecines. Sense aquella música que cantava les veritats essencials del món, l’Emperador no tenia altra sortida que la mort. Bé, en el conte original de l’Andersen, quan l’Emperador és a punt a punt de morir, crida el rossinyol amb el darrer fil de veu i aquest torna, el salva de la mort i després li demana la llibertat per anar a cantar arreu del món. Però nosaltres sabem que la llibertat no es demana, i que als “emperadors” els importa molt poc la veritat dels arbres i la natura. Crec que el nostre petit rossinyol no tornarà a palau perquè no vol estar “ni mut ni a la gàbia”.