Le llamaban Caufec

POSTED IN General, Textos 29 octubre 2014

Text d’Arnau Cònsul

Fa molts i molts anys, en una altra època i un altre règim, a un centenar de metres escassos, en direcció oest, dels terrenys… que tots sabem (els destinats al megacomplex urbanístic Porta BCN), hi havia un solar polsegós i mig abandonat, però ple de vida, conegut com Esplugues City. Dit ràpid: una hectàrea de superfície on la família Balcázar va construir un poble del far west, mig de cartró pedra, mig de debò, que va arribar a tenir 46 edificis i on s’hi van rodar més de 200 pel·lícules –no totes westerns. L’aventura va començar el 1964 i va durar set anys.

No seré pas jo, que només puc evocar les emocions del meu pare –un enamorat del gènere–, qui posi veu a l’emoció dels molts espluguencs que s’acostaven a espiar els decorats i els rodatges, o que es creuaven amb extres disfressats d’indis que anaven a prendre un cafè amb llet; ni tampoc a la d’aquells barcelonins o visitants de la ciutat que, poc abans d’entrar-hi (o just després de sortir-ne) per la Diagonal, contemplaven perplexos i amb un somriure als llavis aquella “fàbrica de somnis” que hi donava la benvinguda.

El 1964 a Esplugues City s’hi va roda Los pistoleros de Arizona, títol original que no es va respectar gairebé enlloc, i que fins i tot va canviar-se en l’estrena a Espanya pel de (profètic?) El rancho de los implacables. És la història d’un pistoler que guanya un ranxo en una partida de pòquer, però que aviat descobreix que el rival només en posseïa la meitat i per fer valer els seus drets s’ha d’enfrontar als altres propietaris, a grangers i fins al propi advocat, que l’enganya. Sembla que era força dolenta, però va tenir la virtut d’inaugurar el paella western, subgènere del més anomenat spaghetti western que, just aquell mateix any, va regalar un cèlebre film: Per un grapat de dòlars, el que va fer famós a Clint Eastwood. Són dos títols, a l’atzar, dels molts que servirien per metaforitzar el dramàtic cas que ens ocupa –tenint molt en compte els últims esdeveniments: Sol davant del perill, La llei del revòlver, La legió invencible, Els set magnífics, Grup salvatge, Horitzons de grandesa, El dia dels tramposos, Conspiració de silenci, La prada sense llei, La llegenda de la ciutat sense nom, Ballant amb llops, Sense perdó…

Certament, el western és un gènere ric en paràboles sobre el poder, l’abús que se’n fa i els personatges que, en favor de causes justes, s’han d’enfrontar al despotisme de xèrifs, a terratinents sense escrúpols i a pistolers a sou d’altri –deixant de banda el tema dels indis. Si encara existís Esplugues City, se’n podria fer un western, d’aquesta història: en un poble de l’oest, no massa lluny de Kansas City, un dia hi arriben uns senyors de la ciutat que representen una firma de la llunyana Nova York; volen adquirir un seguit de terrenys perquè saben que, ben aviat, s’hi construirà el ferrocarril. Són terres de ningú, fèrtils perquè hi passa un rierol, que els petits grangers i ramaders comparteixen sense complicar-se gaire la vida. El xèrif no tarda gaire en olorar el negoci i ven les parcel·les. Posem-hi que, en paral·lel, un granger troba una palleta d’or sota les aigües i comparteix l’alegria amb els veïns… Podem intuir el final de la pel·lícula: hi hauria resistència de pobladors quan arribessin les primeres màquines, renegats que acceptarien suborns dels nouvinguts, mercenaris que pressionarien els ramaders, advocats que argüirien que certs papers diuen que les terres són dels clients, empresonaments, pallers cremats, vaques mortes, tirotejos… i potser el xèrif seria premiat amb un càrrec més noble a Kansas City o Nova York. Potser sí que Esplugues City va marcar molt la consciència d’alguns espluguencs.

No en sabem el final. El d’aquell poblat de l’oest que hi havia a l’entrada de Barcelona, sí. Un dia, el ministre de Información y Turismo Alfredo Sánchez Bella –substitut de Manuel Fraga Iribarne en el càrrec– va venir a la Ciutat Comtal i, des del cotxe, va veure aquells decorats. A diferència de tants altres, ell va considerar que “daba mala imagen”. Així que, malgrat que el complex tenia tots els papers en ordre, els Balcázar van haver de destruir-lo. Va coincidir que hi estaven rodant Le llamaban Calamidad, que incloïa un espectacular incendi d’un poble. Doncs res d’efectes especials: Esplugues City va cremar de veritat i ho van filmar tres càmeres des de diferents angles. Adéu fàbrica de somnis, adéu estrelles com Janet Leigh, Robert Taylor o Edward G. Robinson que havien vingut fins a aquest racó del Baix Llobregat…

Després d’anys d’abandonament, algun agent immobiliari va pensar que aquell solar era un emplaçament ideal per a una gran urbanització de cert standing: La Mallola. De aquellas aguas, vinieron estos lodos… refrany que lligaria amb el riu amb or que ens hem empescat abans. Però en català la frase és més contundent: “D’aquells garrins, aquests purins”. Per aquella època, Esplugues va descobrir la manera de rendibilitzar les zones deshabitades del seu terme municipal: quatre o cinc anys després de construïda La Mallola (1987), algú altre va planificar un complex molt més gran. Una autèntica porta d’entrada per a la ciutat olímpica –la veta d’or del nostre film. Vull suposar que Alfredo Sánchez Bella (mort el 1999, d.e.p.) encara va tenir temps d’aplaudir-ho.