No em fa por la repressió
POSTED IN General 15 març 2016
Pròleg de Jose García al llibre ‘Veus davant la repressió’ d’Aldarull Edicions i la Directa
No em fa por la repressió. El que realment em provoca pànic és imaginar que un dia ens reprimeixin per les nostres activitats polítiques i no hi hagi solidaritat al carrer. Penso que la repressió acostuma a ser un indicatiu de la qualitat de la tasca social que duem a terme: com més bé fem les coses, més dur ens colpegen. Però no sempre és així: a vegades, fem les coses tan malament que és inevitable que esbotzin la nostra porta de matinada… Hi intervenen molts factors, però, si formem part de moviments que realment estan qüestionant el sistema d’arrel i transformant la societat, entendrem millor l’ abast dels càstigs que ens infligeixen. Així, aturar el desallotj ament d’un centre social o l’ execució d’un projecte urbanístic, participar d’un moviment social amb forta presència al carrer o que s’ enfronti a l’statu quo de manera contundent, posar en pràctica mitjans de lluita que fan trontollar la bassa d’oli del sistema… són motius suficients perquè el pes del poder , en el seu vessant més salvatge, caigui sobre nosaltres.
El poder exerceix la repressió per mantenir les coses tal com estan: qui genera canvis s’arrisca que la legalitat, feta a mida del poder, se li llanci al coll amb les dues mans. Això és més que previsible i ens n’hem de cuidar molt, sobretot pels temps de control omnipotent que vénen, en què cada clic compta. Encara que la repressió acostumi a arribar per sorpresa, hauríem d’esperar-la en tot moment. A partir d’aquí, emprendrem les campanyes antirepressives amb la mateixa convicció i contundència que plantegem les nostres lluites. De fet, la repressió forma part de l’ activitat política, igual que penjar cartells o preparar una acció pública qualsevol. No cal dir que hem d’incloure a les nostres assemblees la possibilitat de caure a les garjoles del poder. No som tan culpables com voldrien ni tan innocents com els agradaria.
A mi, la repressió m’ha fet créixer com a persona. Ha reforçat els vincles amb el meu col· lectiu i ha ampliat la xarxa solidària al meu poble i fora d’ell. Deveu pensar que sóc frívol… però és l’experiència que tinc. A Esplugues de Llobregat, l’oposició contra el projecte urbanístic del pla Caufec ha viscut els moments de màxim suport i difusió quan la repressió ens ha caigut a sobre… La darrera campanya Ni muts ni a la gàbia, per exemple, ha desbordat qualsevol previsió i ha mostrat la bona salut de la solidaritat, quan es necessita més que mai.
Sembla trist de dir, però, a nosaltres, la repressió sempre ens ha fet guanyar més que no pas perdre –parlo del nostre cas, assumeixo que no sempre passa això. L’any 2004, vam començar una campanya que no sabíem cap on aniria. Gràcies a un escamot de brètols uniformats, que ens va detenir i acusar de resistència a l’autoritat, la campanya va créixer i va aplegar més suports. Els punts més àlgids de la nostra lluita han anat acompanyats de detencions inevitables, nits a comissaria i judici s en què ens tocava seure a la banqueta de les acusades. Arran d’això, més gent coneixia els nostres arguments i s’ apropava a les activitats que fèiem. Hem estat tan kamikazes que, fins i tot, hem forçat un ingrés de deu dies a presó per poder denunciar la repressió com a modus operandi del sistema.
La rigidesa del PSC d’Esplugues –que sovint voreja la repressió subtil més rància– ens ha permès ampliar i reforçar un teixit social crític que alimenta els fonaments d’una societat rebel i desobedient. Pens eu que, entre el 2004 i el 2009, prop de 70 persones vam acumular prop de 250 denúncies de tot tipus – tenim un historial delictiu més llarg i complet que el curriculum vitae– i mai no ens van poder frenar a cop de mul ta o denúncia perquè, com més gran ens l a feien, més grossa els la tornàvem.
No puc negar que la repressió també genera angoixa i patiment, especialment pel que fa als nostres vincles afectius, però hem de tenir la capacitat de mirar- la a la cara i viure- la amb el màxim d’alegria possible. Si el seu objectiu és neutralitzar i eliminar la voluntat crítica de la dissidència, no podem donar-los pas aquest plaer. La primera victòria davant la repressió és que no ens faci deixar de participar a les nostres lluites i que, quan arribi el moment, siguem capaces d’entrar a un calabós cantant o de veure la cara a un jutge amb un somriure revolucionari. Resistir és vèncer: encara que ens trobem en situacions molt desagradables, sempre hem de caminar amb el cap ben alt i amb orgull d’allò per què lluitem.
Això té molt a veure amb el fet que la repressió i el sistema van de la mà: qui té el poder sap que, sense el control i la violència contra la dissidència, ho tindria molt difícil per mantenir el seu model i els seus privilegi s. El nostre objectiu és esfondrar el capitalisme, oi? Doncs hem d’aprofitar qualsevol oportunitat per teixir xarxes de suport mutu que buidin de contingut i de recursos els fonaments del sistema. Si tenim la capacitat d’aprofitar els cops repressius per construir vincles més forts amb les nostres aliades en aquest camí, deixarem de veure’ns com a víctimes i ens mirarem com a lluitadores amb horitzons comuns.
Intentar fer servir la força de l’ enemic a favor nostre és un dels orígens d’aquest llibre, així com la voluntat de promoure l’ ordit necessari entre la repressió i la difusió i comunicació dels diversos casos. Per poder tornar el cop, cal explicar el que ens passa, més enllà de qualsevol límit. Aquí, hi juguen un paper imprescindible els nostres mitjans i la Directa no n’és un més i prou, sinó que ha esdevingut referència en la informació de casos repressius.
En aquest llibre, trobareu un recull d’entrevistes a represaliades i persones que han patit violència institucional en carn pròpia. Hi veureu molts perfils polítics, professionals, generacionals i personals diferents: activistes amb dècades de trajectòria i joves que s’ estrenen als moviments socials; advocades amb una certa projecció mediàtica i gent que ha patit el CIE i la presó; represaliades amb un fort compromís ideològic i familiars d’encausades que s’inicien en l’ activisme antagonista arran dels casos dels seus fills i filles. El més interessant és que totes les veus tenen un element en comú: han après a superar la por i a mirar cara a cara les urpes del poder, que castiguen qui es rebel·la contra la injustícia.
Les entrevistes, publicades durant els últims anys a la Directa, són un reflex del periodisme activista, antagonista i compromès –però també rigorós i que defuig el pamfletarisme– que fa aquest mitjà, malgrat les limitacions materials. Per diverses raons, no hem pogut recollir tots els casos repressius que han tingut lloc els darrers temps. La nostra intenció, però, és que aquest llibre serveixi com un petit homenatge a totes aquelles que pateixen l’ odi del sistema per no poder ni voler entrar dins el ramat. Perquè totes formem part d’un tot, on trobem juntes les represaliades del cas Pandora, el Pedro Álvarez, el Jonathan Carrillo, en Francisco i la Mónica, els Bastoners Solidaris, les encausades per oposar-se a la MAT , l’Iñigo Cabacas, l’Antúnez Becerra, els joves de Torà, el Bolan, les represaliades del SOC- SAT, les represaliades de les vagues generals, l’Amadeu Casellas, en Yassir del Vendrell, en Juan Andrés Benítez, els centenars de famílies que pateixen la dispersió dels presos a Euskal Herria i una llarga llista de víctimes d’una repressió que, paral·lelament a la misèria social del sistema, no para de créixer.
Aquest llibre va per a elles, per a totes nosaltres.
